Dropkick són una màquina de fer discs i cançons. Si l’any passat revisàvem el seu disc Turning Circles i el bonus CD que podies adquirir, passats menys de 12 mesos ja han publicat un nou llarga durada Dot The I (Taylored, 2008) i un EP, Killing Time (Taylored, 2007) que també aprofitarem per revisar. Lo primer que cal dir és que si fa un parell d’anys Dropkick eren una promesa, des de Turning Circles que tan els seus enregistraments com la presentació dels seus treballs són ja absolutament professionals. I m’omple d’alegria.
Tornant a la seva capacitat creadora, ben possiblement s’expliqui perquè tres dels quatre membres del grup són cantautors. Es tracta del bateria, cantant i multiinstrumentista Andrew Taylor, el guitarrista i cantant Alastair Taylor (germà del primer) i l’altre guitarra cantant Ross Taylor (no germà!). Cada un d’ells dóna la seva personalitat al grup: a Andrew se li noten influències d’Elliott Smith o els Lemonheads, a Ross li va l’americana des dels seus temps a la gran banda desapareguda The Sundowns i Alastair és possiblement qui dóna més personalitat pròpia al so Dropkick, aquest pop escocès vocal hereu directe dels Teenage Fanclub.
Parlarem de les aportacions de cada un d’ells per separat. Andrew aporta 5 temes entre ells el que dóna nom i obre el disc: pur pop asolejat amb una magnífica aportació d’una flauta, un tema lluminós; o la udolant You on les veus agafen protagonisme. De les tres aportacions d’Alastair em qued sense dubtar amb la simpàtica Figure It Out sobre un trampós i perdedor personatge que segur és un conegut dels Taylor i m’agrada molt també Crazy Conversation on aquest estil pop-country emergeix amb descarada valentia i és la típica cançó “made in Dropkick”. I deix pel final el millor. Per si ho havia declarat amb prou força en anteriors crítiques, per a mi Ross Taylor és un campió. Una veu extraordinària, personal i rockera que sembla que no hi haurà de dir amb els altres Taylor però que, ben al contrari, sembla més integrat que mai en aquesta nova entrega. De les seves aportacions dir que Backdoor Key és un tema de rock excepcional. SI no balles amb ell, amic, no estàs a la web que toca. Ha de ser un plaer veure aquest tema en directe. Rings Of The Tree representa una aportació més personal i és un tema que creix i creix a cada escolta. Girlfriend sembla tret d’un dels clàssics discs de Crosby, Stills, Nash And Young, molt especialment Young. Tanca les seves aportacions amb el que sens dubte és el millor tema del disc i que el tanca èpicament: un Good Vibes on el so Dropkick amb veus dels germans Taylor es troben amb els matissos més rockers de Ross, tot plegant fent el tema del disc. Country rock pop!
Posats a fer algun retret al disc, personalment esperava un tema equivalent a aquell divertidíssim Lobster del seu anterior Turning Circles.
I si comprau aquest disc per internet, feu-ho conjuntament amb l’EP Killing Time on hi trobareu sis temes a càrrec dels germans Andrew i Alastair amb algunes joietes com Mince And Tatties, la més acústica i relaxada A Heart That’s True i sobretot dues de les aportacions més brillants d’Andrew com són Hello i Donder Song, que mereix el títol de pop-perfecte.
A CanDropkick hi ha bones notícies perquè els seus àlbums ja són comprables als Estats Units i perquè sembla que una discogràfica Espanyola treurà Dot The I. S’ho mereixen.
Vos deix amb un vídeo del 2006 del seu tema Obvious del disc del mateix nom:
Sempre és un plaer que una recomanació et faci descobrir nova bona música i gràcies a la web Americana-UK he arribat a aquests al·lots. El nom de la banda és tan llarg com bo de recordar: The Accident That Led Me To The World i el disc és diu The Island Gospel. Es tracta d’un trio que toca exclusivament en acústic i que té com a membres al cantautor, guitarra i veu Mark Mandeville, a Raianne Richards al clarinet, segona guitarra i veus i al contrabaixista Zack Ciras. The Accident (abreviarem) tenen publicats dos enregistraments, el segon del qual, aquest The Island Gospel (Nobody’s Favourite Records, 2008) és una autèntica delícia. El primer, amb el mateix nom del trio, no resulta ni la meitat d’espectacular.
Espectacular? Sí, perquè només amb unes veus i uns pocs instruments acústics és molt mal de fer aconseguir que les composicions brillin com ho fan a The Island Gospel. La producció és nítida, cada instrument sona perfectament, minimalista en el seu just punt, i dóna èmfasi a les boniques veus de Mark i Raianne. L’estil, un folk rock intemporal amb influències de cançó espiritual, de la cançó clàssica (del rag-time per exemple) i de la cançó d’autor. Per situar una miqueta més podríem comparar The Accident amb gent com Will Oldham o Damien Jurado per com aconsegueixen un estil tan mal de classificar com fàcilment identificable i, al mateix temps, només poden ésser ells. The Accident doren cada una de les cançons com una història que cal explicar perquè el món en sigui conscient, amb convicció. És curiós com al mateix temps sembla pop, folk i cançó d’autor.
Del disc destaca el tema d’entrada i que dóna nom al disc The Island Gospel, però la primera gemma de veritat és el tema Life As An Anchor on aquesta delicada manera de composar temes acústics (i de cantar a duo) em fa recordar immediatament als grans Dolly Varden. I potser sigui Try Try Try el tema que hagi situat Mark Mandeville a l’olimp personal de qui escriu aquestes línies com un dels millors cantautors. Menys de 3 minuts que posen la pell de gallina amb un tema que evoca el que representa dins del meu cor la paraula western (que no són ben bé indios i vaquers sinó que parla del paradís promès i potser perdut). I el nivell no devalla amb la consecutiva Nervous Hands, quan era molt difícil continuar sense decebre. Del que queda de disc he de destacar Time And Space on la vessant més noir del grup es va present i Statues, el tema que tanca el disc amb protagonisme d’un banjo.
Potser l’únic emperò és que el discurs de The Accident és poc variat i l’escolta del disc sencer cansa, però hi ha una sèrie de temes tan brillantment composats i interpretats que no puc sinó recomanar que us feu amb The Island Gospel, potser més adient per a les fredes nits de l’hivern que per a les dates en què ens trobem.
Arriba l’estiu i la música, especialment la illenca, reviu amb una activitat com feia mesos. Per una banda hi ha les finals dels concursos Art Jove - Rec Play de música. Dins de les activitats relacionades amb aquest particular tenim que el proper dijous 10 de juliol a Ses Voltes de Palma a partir de les 21:00h tendrà lloc l’anomenada “batalla de les bandes” en què Melancholy Mechanics, L’equilibriste, John Tirado, Abracanalla i My Dear Flotsam lluitaran per fer-se amb el premi amb la modalitat lliure. Per altra banda dia 16 de juliol tendrà lloc al claustre del Carme de Maó la final del premi música jove contemporània amb Dhafloouz, The Bankers, Leonmanso, L’espinale i Moix. Hi ha cantera! Més info a: http://recplay-ib3radio.blogspot.com/
El següent esdeveniment destacat són els tres concerts consecutius que faran Satellites, tot presentant més capítols del seu projecte d’EPs (sembla que DVD-EPs). Els dos primers tendran lloc al Polaroid Club, un nou local guanyat per a la música en directe i els bons DJ que neix amb força i al qual animam fortament des d’aquesta plana. Els concerts seran el dijous 10 i el divendres 11 de juliol a les 21:30 i per un preu de 5 euros. Com que les entrades són molt limitades, convé reservar a colectivopolaroid@gmail.com. Per a aquests dos concerts contaran amb col·laboracions molt especials d’artistes britànics. El tercer concert tendrà lloc diumenge 13 a Sa Cova des Ases de Portocolom.
Un altre esdeveniment que també té lloc el 10 de juliol és un concert dels darrerament inactius Sterlin. Serà també a les 21:30h a la plaça del Passeig de l’Artesania i és un concert gratuït.
I ja que parlam d’inactivitat, molt benvinguda és la notícia de que L.A. torna a programar concerts. Per ara dos: un al Bluesville diumenge 27 de juliol i un altre a Ses Voltes el 31 de juliol. Per cert que L.A. estrena amb nova banda en aquests concerts!
Una altra estrena destacada serà la de Carlos Tejedor. El conegut membre de Casa Rusa presentarà en directe els seus primers temes en solitari en el concert que des de Pecan Pie organitzam el dia 31 dels germans canadencs The Minnikins. El concert doble tendrà lloc al pati d’ARCA al carrer de la Pau 5 de Palma a partir de les 21:30h. Per a començar a assaborir els temes de Carlos podeu escoltar un avenç al seu MySpace. Temes com Abatidos o Con Ansia, se’t claven al cap a primera escolta. Dels Minnikins us parlarem properament…
El nostre bon amic Tomeu Gomila no només ens ha fet arribar el cartell definitiu del ja clàssic festival de cada mes de juliol, sinó que també ens comenta el referendum sobre la continuïtat del festival, si més no amb el nom que l’ha fet popular fins a la data.
Anem per parts.
L’edició d’enguany del WFW arrencarà amb una sorpresa molt estimulant. En Tomeu ha aconseguit que un dels grups de culte de l’escena mallorquina, La Búsqueda, es torni a pujar a l’escenari. Serà al bonic Claustre de Sant Francesc de Muro el proper dissabte 5 de juliol a Muro. Quin tema de Tom Waits hauran adaptat?
Continuarà el cicle amb l’actuació habitual i gratuïta al Centre de Cultura de Sa Nostra dimarts dia 15. Enguany la proposta passa per Dawn Landes, una jove cantautora folk americana que ha rebut alabances de la crítica especialitzada i qui, personalment, em recorda a la canadenca oblidada K.D. Lang. Completarà l’actuació una altra dama americana, Devon Sproule, la música de la qual es mou entre el folk i el jazz.
I per tancar el cicle tendrem un dels que sens dubte serà un dels concerts de l’estiu, el del cantautor anglès Richard Hawley, un dels més exitosos songwriters dels darrers anys, gràcies a grans discs com “Cole’s Corner” (potser el millor) o el darrer “Lady’s Bridge”. El romàntic vintage del llavi xapat segur que deixarà tots els que assistim al seu concert de clausura al Castell de Bellver amb un bon gust de boca amb les seves melòdiques recreacions del mite Roy Orbison. Hawley tocarà acompanyat de Shez Sheridan en un entorn que li escau com pocs. Serà dissabte 26 de juliol.
I ara anem a l’altre tema. Com alguns ja sabreu enguany Tom Waits surt de gira, la qual cosa ja és noticiable, a més vé a Europa, que és molt rar, i concretament farà tres actuacions a Espanya, cosa que és extraordinària. Lamentablement no passarà per la nostra illa, per frustració de’n Tomeu Gomila que porta ja set anys esperant-lo. Víctima del desencís, en Tomeu sotmet a referèndum què fer amb el WFW. Ha de continuar el festival lloant la figura de l’evasiu mestre? Considerau que és millor que ho deixi anar? Voleu que segueixi però que canvií de nom per no lligar-se a la figura del cantautor califormià? Podeu enviar les vostres opinions a l’adreça de’n Tomeu, waitingforwaits@yahoo.es, i dir la vostra en aquest referèndum popular i obert.
Des de Pecan Pie apostam per la continuïtat de les promocions de’n Tomeu que tan bons moments ens ha donat i tan clarament és inspirador de les nostres modestes activitats, però comprenem que ha de cremar veure que Tom Waits no s’hagi decidit per Mallorca i veuríem amb bons ulls un canvi de nom, sempre i quan seguissin els concerts, que és l’important.
Sense cap dubte dels tres anys que un servidor ha estat al Primavera Sound, aquest ha estat l’any que tant les expectatives en veure el cartell, com els resultats en haver sortit d’allà, han estat més minsos. Sempre es pot al·legar que diverses de les eleccions a l’hora de veure un concert en detriment d’altres pogueren ésser mal preses i en un cert percentatge potser fou així, però en el global, crec que -i amb molta diferència- no hi ha hagut el nivell dels anys anteriors.
No sé si els organitzadors reflexionaran sobre la qüestió. Ho sabrem l’any vinent.
Farem un ràpid repàs dia a dia dels concerts que vérem:
Dijous
Vàrem arribar justets a veure Eric’s Trip i ens perderem The Microphones (gràcies Spainair!). La veritat és que sense ser jo fan d’aquest indie tan sorollós, he de reconèixer que la nostra coneguda Julie i els seus col·legues se marcaren una actuació intensa i plena d’energia. Poden donar lliçons a grups molt més joves que no saben el que és fer una performance en escena.
Sopàrem veient uns agradables British Sea Power i férem la digestió veient uns incomprensiblement encumbrats Portishead. La darrera actuació de la nit que veiérem foren uns fluixets Voxtrot dels qui era incapaç de distingir un tema d’un altre.
Divendres
Vàrem arribar prest i la primera sorpresa agradable fou Russian Red, un grup espanyol encapçalat per una cantant de bonica veu i temes folkie. Un bon començament.
Res més fins a Bishop Allen, que varen defensar molt bé en directe els seus temes. Amb aquesta pinta de nerds que porten pareix que han de ser més fluixets però varen estar força bé. Se nota que se sustenten amb una base de bones cançons de veritat.
Després ja venien els Felice Brothers i la veritat és que la seva fou una bona mostra de posada en escena i d’entertainment al millor estil USA. Em va cridar l’atenció que fossin tan joves. Crec que encara tenen marge de millora (manca qualque cosa per omplir instumentalment, potser una segona guitarra) però tenen bones veus, bons temes i una actitud que fa que disfrutis del seu directe. M’hagués encantat veure The Mary Onettes, però era a la mateixa hora. El drama de cada any.
Després vàrem intentar anar a veure Six Organs Of Admitance, un grup que em té un cert atractiu en disc, però només arribar, després de gairebé 10 minuts de distorsió i renou sense to ni so vàrem decidir que ens podia caure malament el bocata si seguíem allà, per tant, partírem.
Hores després vàrem anar a veure DEVO i senyores i senyors, heus ací la sorpresa que aquests veterans varen ser lo millor de divendres i crec que lo millor del festival. Energia, bon rollo, bona música, un ambientasso entre el públic. Tot plegat em va recordar a l’actuació dels Flaming Lips de fa dues edicions per lo que de festa va tenir. Me’n record quan era molt petit i el meus cosins tenien discs de DEVO, de Kraftwerk i dels oblidats Deutsch Amerikansiche Freundschaft. Lo que ni llavors ni fins divendres me n’havia adonat és del rollo tan gay que duen els DEVO. Mira que no adonar-me’n que diuen <<are we not men? we are DEVO (pronunciat “divo”)>>. En fin que va ser el primer concert en què de principi a final vàrem estat tots amb una rialla a la boca.
Tot lo contrari que la sosa Cat Power que ens va fer dir “bona nit” al PS en qüestió de 15 minuts. Quin sopor de tia!
Dissabte
Vàrem tornar a ser prestet al Fòrum perquè tocava n’Scout Niblett. No em va omplir (com la primera vegada que la vaig veure). Pens que té molt de talent i alguns dels temes són meravellosos, però és la mena d’artistes que sembla que tot lo que caga és una obra d’art, i això no és així. Per això combina moments brillants amb estones insuportables per una oïda humana.
La joieta que volia veure era Port O’Brien, em pensava que seria la sorpresa del festival com The Deadly Snakes o Death Vessel en anys anteriors. Eren el grup recomanat directament per M Ward segons assegurava la promo i que al seu MySpace tenen un parell de temes xulos. En directe la cosa no és tan bonica com la pinten. El grup en qüestió no està mal, tot i que no sigui per tirar coets, però té (per a mi) el handicap d’un cantant que fa més ràbia que l’actor aquell que va fer de Kurt Cobain i que a més té un to de veu desagradable. Per completar el quadre tenen una pijeta que no se sap que pinta i dos tipos que pareixen els germans petits de Devendra Banhart. Un quadre bastant rissible, però bé, alguns temes se salven. El millor moment quan interpretaren “I Woke Up Today”, però més fluix en conjunt del que esperava. Deuen ser el grup preferit de la neboda adolescent de M Ward.
Acabats aquests ens acostàrem corrent al petit stand de MySpace on havia de tocar Lightspeed Champion. Tot just no vérem el darrer tema (dic no vérem perquè era impossible amb la de gent que hi havia). Vaig poder treure una foto de l’home en qüestió to alçant la càmera i disparant “a ojo”. La pena és que la seva actuació oficial coincidís (again) amb els Okkervil River.
I sense solució de continuïtat cap a l’escenari gran on tocaven Okkervil River. A veure que puc dir. Will Sheff és meravellós i el cor de la seva banda ho són igualment. Varen sonar impecables. Vaig disfrutar un munt. Però aquesta tercera vegada que els veig diria que alguna cosa ha cambiat una mica. Potser sigui el recanvi de dos membres originals (entre ells l’important Jonathan Meiburg de Shearwater). I als recanvis se’ls veu mercenaris de l’estil dels que posa Jeff Tweedy a Wilco. Al manco a Okkervil River es mantenen peces essencials com Scott Brackett a la trompeta i teclats i l’imprescindible Travis Nelsen a la bateria. Esper que el procés de wilconització d’Okkervil River no progressi més enllà. Així i tot, repetesc, un gran concert.
Després d’això vaig anar a menjar alguna cosa veient Stephen Malkmus, i al manco no se’m va indigestar el sopar.
Després vaig anar a retrobar els altres que estaven veient Rufus Wainwright i va ser una (altra) decepció. Ens esperàvem que a l’escenari gros se marcaria un show amb banda i fent el numeret amb els seus vestits ultra-gays però no. En comptes d’això va anar en pla cantautor, alternant acústica i piano de cua, i l’ambient d’avorriment se palpava. Per acabar de rematar els seus “speechs” eren de pena com quan va dir que el millor que havia a Espanya era que se poguessin casar els gays, tot i que ell no se volgués casar amb el seu novio. En fin, aquest tio estira la seva homosexualitat per vendre i fa pena. De mutu acord vàrem decidir passar d’ell.
Què més. Bé, Deerhunter varen estar bé. No me va massa aquesta història tan distorsionada que porten, però he de reconèixer que hi ha talent ahí i que no feren un mal show. El friki que encapçala aquest grup se veu que té les coses ben clares, a pesar de la seva joventut. He pres nota que he d’escoltar més música d’aquest grup.
Després ens vàrem retirar una estona i caminàrem errants fent temps per veure Les Savy Fav que més que una actuació feren una performance en que la música a lo AC/DC. Encapçalats per un tio amb pinta de camioner que es pasava el temps pujant i baixant de l’escenari i mesclant-se amb el públic i provocant amb un patètic numeret de transformisme, a Les Savy Fav no se’ls podrà negar entrega… però res més. Passada la sorpresa i la rialla inicial el número es fa repetitiu.
I això ha estat tot. Cert que hi ha hagut artistes que per una raó o altra (horaris a les 16 o a les 4, coincidència amb altra artista) no he vist, com per exemple: Mount Eerie/The Microphones, Caribou (em varen dir que feren un bon show), Vampire Weekend, Holly Golightly, The Mary Onettes, Holy Fuck, Bon Iver i algun més, però el resum és que ha estat el festival més fluixet que he vist i esper que l’any que ve no segueixi la línia.
Ah, és un detall menor, però des d’aquestes pàgines vull donar la més sincera enhorabona a que se li va ocórrer dissenyar el programa en paper “mate” amb fons blanc per poder escriure i marcar, i la gran gran idea de regalar un retolador marcador. Ha estat un èxit i una gran ajuda pels “primaveros”.
